Des de l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners ens han fet arribar aquests poemes d'en Joan Vinyoli, hem d'escollir un i donar-li encara més vida durant l'exposició de flors de començaments del mes de maig... hem escollit Agost... què us sembla? Doneu-nos la vostra opinió.
AGOST
Atapeït de
gira-sols,
hortènsies,
margarides,
roses cansades
esfullant-se,
paro la pluja de sol
d’agost mentre la fusteria
batega prop amb
xiscles estridents.
La serra-cinta va
enllestint els troncs,
la garlopa n’aixeca
fins encenalls.
Mira
l’encaix perfecte
dels bastiments de les
finestres.
Silenciós, l’home
calcula, pren
mides al fons de la
cofurna, fosc.
Nosaltres, a la barra,
fem la primera copa
mirant-nos.
Aviat
arribarà
la consueta companyia
i
anirem al bat
de sol cremant per les
dreceres
sorrenques
i
veurem el mar
guspirejant.
No
penso pas conèixer
res més.
Cada
vegada
que veig aquestes
coses
les guardo molt
endintre per als dies
de la tristesa i de la
fam i de la dejecció.
PRIMER
D’ANY
He sortit a voltar
pels carrers
de la matinada, he
mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha
deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
inventarem
un núvol
de foc? Desviarem un
riu?
Abaixarem muntanyes?
Aturarem el mar?
Les mudes flors
d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran
paraules.
Aquest
és el primer
dia de l’any:
et
donaré dos llibres
que t’he comprat.
En
un cafè
t’hi posaré
minuciosament
endreces.
Beurem després alguna
copa junts.
QUERALBS
Tota
la nit, al llosat,
la
pluja bat.
Jo
parlo baix amb mi,
davant
l’espessa cara
que
em torna el mirall. Què sóc?
Per
culpa de qui,
ferida
que no es tanca?
Per
què per tota menja un mal
brossat
de por?
Què
no daria per la mareselva,
pels
gira-sols del vell carrer del Camp.
Què
no daria per un tros de pa
menjat
amb tu,
mentre
el vent xiula
i
l’òliba xiula.
Plou
a barrals. Dormen els carros
dessota
el ràfec. el graner està ple,
vessant
el trull.
Quan
al matí les llandes
ferrisses
de les rodes sotraguegin
per
l’empedrat, començarà de nou
l’interminable,
penetrant suplici
de
perforar les negres galeries
del
meu carbó, sense que mai no hi trobi
cap
diamant.
TOT
ÉS ARA I RES
El que jo sóc és un
concupiscent,
però no perdo, mal
que ho sembli,
del tot la mesura:
els
crepitars d’agost
vora la mar, la llum
meridiana,
les pluges de
setembre, els coures octubrers,
les gleves roges
dessagnant-se com entranyes,
els arbres
enteranyinats on les aranyes aguaiten
l’ insecte amb ulls
vermells fins que l’atrapen i el devoren,
les branques negres
fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,
m’estrenyen fort, em
fan caure, contemplativament. És un dir...
Pregunto si no és
un gran consol dir la
paraula”pluja”
i fer que plogui tot
un llarg
matí d’abril,
on
a recer d’una ala
de plom prenyada de
tempesta
puja en espiral el
cant d’un rossinyol
afemellat,
des del fullam espès
que esquinça i
omple de memòries
els racons
emborlats de dàlies.
Quin
jardí?
Quina era sola?
Quins pallers? Quin rec?
L’arbre ja sec
s’embeu d’aquestes aigües
filtrades dels
orígens,
el
fullatge
caduc revé ple de
molts ulls d’abril
i la verdor puja
compacta
de l’ ancestral
subsòl de pedra tosca.
Crits
que jo m’invento,
que ningú no sent; els morts
flueixen hiperbòlics.